Sempre hi ha hagut reflexions sobre les guerres al teatre. La guerra és un element molt poderós en la història de la humanitat i diversos dramaturgs i directors hi han dit la seva. En la contemporaneïtat hi ha moltes formes de parlar de la guerra. Alguns s’hi fiquen fins al moll de l’os, altres agafen distància. Agafant qualsevol conflicte bèl·lic de l’actualitat (sense anomenar-lo), Mike Bartlett prefereix utilitzar la guerra com a recurs sociològic, el conflicte de fons que separa dos amics amb opinions oposades. Els diferents successos lligats a la intervenció militar són només el desencadenant, la punta de l’iceberg d’un conflicte que va més enllà. El que està en joc allà és la fortalesa d’una amistat fonamentada en la discussió permanent. Una intervenció és un bon text, però el muntatge que presenta el Tantarantana no l’acompanya.

Bartlett dibuixa cinc escenes en què els dos amics, sense nom (en l’obra original són A i B) no paren de discutir, de fer palesa les seves diferències sobre diversos temes. Vaja, com a la vida mateixa. O és que no tenim amistats amb aquest tipus de dinàmiques? Els grecs van inventar la dialèctica, la capacitat de trobar la veritat a través de la confrontació de raonaments i argumentacions contràries entre si. Un servidor sempre està a punt d’encetar una discussió dialèctica amb qui se li presti. Sí, jo puc ser aquell amic torracollons. I en aquest cas, Bartlett dibuixa dos torracollons que decideixen fer de la seva amistat un procés de dialèctica constant. El problema de la dialèctica és quan s’enreda amb aspectes més personals i emocionals que no socials. Val més discutir sobre temes aparentment intranscendents, que no ens afecta personalment, abans que criticar aspectes de la vida de l’altre. Però, llavors, on rau l’amistat?

Llegeix tot l’article a Núvol.com.