Durant els últims anys, en el mandat de Xavier Albertí al TNC, han proliferat les propostes dirigides a i protagonitzades per joves. Eren espectacles que feien una o dues setmanes de funcions, entre setmana en horari escolar perquè els instituts poguessin venir. Hi ha hagut bones propostes i altres que han fet llufa. Fa dos anys, Helena Tornero va estrenar El futur a la Sala Tallers, una història ben tramada, però amb un final decebedor. Fos com fos, treballar les injustícies socials (leitmotiv de l’autora figuerenca) a través de la veu de la joventut segurament la va esperonar a desenvolupar la seva següent obra. En aquest cas, però, Tornero dona tota la veu a un quintet interpretatiu ben jove i desconegut. A la Sala Petita del TNC podem veure una de les obres més enèrgiques i amb més ritme de la cartellera: Nosaltres (A nosotros nos daba igual). I on la denúncia social made in Tornero és molt més eficient que en l’anterior obra. Després d’estar a las Naves del Español en Matadero, a Madrid, i que l’Oriol Osan ja deixés clar que era una obra que calia veure, hi sumo les meves felicitacions.

L’Helena Tornero és una autora a qui li agrada molt documentar-se i omplir de referències històriques, antigues o contemporànies, els seus textos. No és una opció cool, sinó que la dramaturga sempre sap dialogar molt bé amb el passat històric més fosc per modelar la realitat de la seva ficció. En aquest cas, tot comença amb l’escàndol Windrush: el 2017 a Anglaterra van començar a expedir deportacions a tot d’immigrants que havien arribat durant la dècada dels quaranta per reconstruir l’Anglaterra malmesa per la Primera Guerra Mundial. És un detonant que explica un dels cinc joves racialitzats a escena. No serà l’única referència històrica que ens farà enrojolar. L’obra posa el racisme sistèmic, el més epidèrmic al centre i de fet, la gènesi del projecte demanava que es donés veu a cinc intèrprets racialitzats i que d’ells sorgís la dramatúrgia. Però l’autora no està explicant les històries familiars del Nacho Alemida, la Neus Ballbé, la Tamara Ndong Bielo, la María Ramos i el Junyi Sun (de fet, els noms dels personatges són uns altres), sinó que recrea una espècie de docuficció, teixida a partir d’experiències personals, però anant més enllà, buscant els ressorts més dramàtics i històrics de cada país.

Llegeix tot l’article a Núvol.com.