Els monòlegs són peces que els dramaturgs encaren per abocar-hi les inquietuds més personals per boca d’un sol personatge. Sigui el gènere que sigui, el personatge que allà parla diu les veritats més profundes de qui firma el text. És clar que per sobre de tot hi ha una història per explicar (i que n’és de complicat explicar un relat amb una sola veu!) i que hi ha una construcció d’un personatge. Però la manera en què el personatge s’expressa, les sentències que més marca, el subtext del qual diu és una porta oberta als pensaments de l’autor. Un bon exemple del que significa treballar la introspecció a través del despullament emocional en els personatges és M’hauríeu de pagar, aquest tríptic de monòlegs que Jordi Prat i Coll presenta a la Sala Atrium.

L’escenari està nu. Bé, no del tot. Hi trobem una sèrie d’elements (focus, bagul metàl·lic amb rodes, escala metàl·lica…) que segurament serien allà si no s’hi estigués representant res. Elements d’escena desmuntats. Això sí, al bell mig, un tamboret. Està clar que l’equip de l’Atrium, responsables de l’espai escènic i el vestuari aposten, més que mai, per construir l’espai amb el poder de la paraula i la interpretació. Són tres històries que ens dibuixen tres personatges abocats a la tristor de la soledat. La primera pista del tema de l’obra ens la presenta en format àudio, amb la preciosa cançó “La soledat” de Guillermina Motta (serà el mes de la cantant a l’Atrium, ja que el mateix Prat i Coll li ret homenatge a Guillermotta, espectacle ja en cartell). La tristesa que transmet la cançó ja predisposa l’ànim de l’espectador a sentir una primera història que, tot i que comença trencant la quarta paret, integrant el públic en una visita guiada a un museu i fent-nos somriure amb els comentaris crítics que va llançant, a poc a poc es va desplegant un drama personal i familiar de la guia (Àurea Márquez) que ens atorga als espectadors el paper de psicoanalistes passius.

Llegeix tot l’article a Núvol.com.