L’obligatorietat d’un teatre públic és el d’oferir teatre per a tots els públics, intentar ser inclusiu en totes les franges d’edat, gènere, races i condicions socials. I per primer cop, un servidor ha volgut ocupar l’espai d’una altra franja de públic. He anat a veure la Companyia Maduixa a la Sala Petita del TNC, on dissabte van estrenar l’espectacle . Em vaig asseure entre pares, mares i infants de 4 a 10 anys. Tots en silenci durant quaranta minuts, el millor indicatiu que l’obra funciona. La virtut del bon teatre familiar és que pugui agradar tant a grans com petits, pares i fills.

Diu la web de la companyia valenciana que  significa “camí” en xinès tradicional. No és gratuït el nom, ja que tot l’espectacle deixa unes aromes orientals que es fan sentir des de la fantàstica banda sonora de Damián Sánchez (en clares reminiscències a Joe Hisaishi) que acompanya en tots moments la funció, fins a certs punts de la dramatúrgia a càrrec de la Paula Llorens. I sobretot la coreografia dirigida pel Baldo Ruiz. Els referents són asiàtics. Al programa de mà es diu que es van inspirar, per una banda, en les fotos aèries dels camps d’arròs cultivats en bancals i, per l’altra, en l’obra puntillista de Yayoi Kusama. De fet, desconeixia l’obra d’aquesta senyora i havent vist un parell d’obres seves es podria afirmar que el disseny visual de  l’hagués pogut firmar aquesta artista nonagenària.

Llegeix tot l’article a Núvol.com.