Darrera qualsevol producció que parteix de zero, sense subvencions, un espectacle de creació –no un encàrrec, no un espectacle coproduït– hi ha una feinada que només sap la gent que hi està involucrada. Moltes hores escrivint, assajant i produint. Moltes hores i encara més. I sense saber mai si això arribarà a algun lloc, si es podrà portar a l’escenari d’algun teatre. Precarietat i incertesa eterna. L’espasa de Dàmocles sobre el cap. I la sensació que això no millorarà pas. Malgrat tot, les companyies persisteixen. És la seva vida, la seva feina. I aquesta és la vida de la Maria Ten, una dona que crida les seves misèries com a actriu. Però sobretot com a DONA actriu, que conviu amb les seves inseguretats i alts i baixos emocionals. Maria Ten es buida a la Sala Fènix, posseïda per quatre personatges d’Àngel Guimerà. És La dona que va cridar tant que es va buidar, un espectacle de la Companyia Les Fugitives.

Ha estat la meva primera vegada a la Sala Fènix. És un crim que no hi hagués anat fins ara. La sala és molt acollidora, petitona però amb encant. I que passin a una pantalla el tràiler de les obres que es faran durant la temporada em sembla un encert. Després llums apagades, foscor absoluta, i d’entre aquesta, sorgeix a mitja penombra l’actriu i denuncia que “quan estàs plena de merda sols pots cridar”. Dit i fet. A l’altre costat hi ha una espècie de faristol amb una urna plena d’aigua. Un crit sota l’aigua per començar a expulsar el dolor. Un crit que precedeix al ball amb el qual, a ritme de techno, va expulsant tot allò que li fa ràbia. Un seguit d’escopinades que van contra el masclisme i el patriarcat (li fa ràbia els homes encantats de conèixer-se o les pel·lícules romàntiques que li agradaven de petita) o contra actituds més quotidianes (li fa ràbia els passos de zebra en diagonal o els despertadors que sonen abans que toqui). Aquests dos rituals es repetiran tres vegades, en els moments precisos. Però després d’aquest inici explosiu, entrem a la història viscuda en primera persona per la Maria Ten. O hauria de dir Àgata.

Llegeix tot l’article a Núvol.com.