El teatre social, aquell que ens aproxima realitats complexes, que intenta fer pedagogia (no demagògia) sobre col·lectius marginats o denunciar injustícies socials que vivim en la nostra actualitat més rabiosa, ha d’estar al dia. Hi ha molts corrents de teatre social, però en els últims anys s’aposta amb força pel teatre documental, aquell que narra fets verídics, fets viscuts pels autors. Després hi ha el qui a partir d’uns fets viscuts en crea una ficció, però que la presenta som si fos una història real. En aquesta categoria entra Alhayat o la suma dels dies. És la tercera reposició que fan al Maldà. Els motius poden ser dos: econòmics, és a dir que han omplert la sala i els programadors veuen el filó; o d’impacte, perquè és una obra amb una història que mereix ser més representada. Les onze butaques que es van ocupar el dimarts passat presagien que és més aviat pel segon motiu.

Així doncs, si vas a veure una obra reprogramada per tercera vegada, tens les expectatives una mica altes. I passa el que passa. El pitjor que podria dir d’Alhayat és que dies després no em ressoni gens. He decidit que enguany, a aquelles obres que estiguin creades per buscar un impacte social, els exigiré que em ressonin almenys durant dos dies, que l’impacte sigui més durador.

Llegeix tot l’article a Núvol.com.