La base de la humanitat sempre ha estat el progrés. Evolucionem sempre cap a un nou lloc que  ens transforma socialment. Sigui per la religió, per la indústria o fins i tot per la filosofia, en vint-i-un segles hem arribat a un punt crític. Potser és un nou punt crític i el superarem. Però ara per ara, sigui per la pandèmia, el canvi climàtic, per les constants amenaces d’una nova Gran Guerra o, vés a saber, per l’impacte d’un meteorit a la Terra, sembla que s’està escurçant cada cop més la vida en aquest planeta. I això per què? Com hem estat tan estúpids per estar a punts de carregar-nos el nostre ecosistema? Si estem així és perquè hem anat a veure La nostra parcel·la de la Lara Díez Quintanilla al Teatre Lliure i ens hem posat molt existencialistes.

Sobre l’arena del quadrilàter es fon la llum i torna a prendre’s. Hi ha dues dones a cada punta. Perdudes. Fa un segon estaven a un altre lloc i ara han aparegut aquí. El primer raonament lògic? Les han raptat i les tenen segrestades aquí. Després adopten un punt de vista més metafísic: han mort i aquell espai és com els llimbs. Però morim per acabar en un lloc que no té cap sentit ni relació amb el que has viscut, es pregunten. No cal ni un minut per entendre que estem davant d’un nou relat existencialista que critica i fa paròdia (seriosa) de la manera de viure i construir les nostres relacions. Però no és la primera obra en la qual Lara Díez tracta qüestions de caràcter existencialista. Prèviament hi hagut Omplint el buit i Les oblidades. Entre les tres configuren la trilogia El buit de la parcel·la oblidada.

Llegeix tot l’article a Núvol.com.