La història d’un país la fan els seus habitants. Però si aquest país és llatinoamericà, probablement la història dominant l‘hauran escrit gent vinguda d’altres països. El colonialisme, des que Colom va desembarcar al Carib, ha imposat sistema, religió i fins i tot raça arreu dels països d’Amèrica del Sud. Els poblats indígenes de cada país s’han vist desterrats, assassinats i oblidats. La barbàrie arreu del continent ha estat constant i repetida. A partir d’aquesta obvietat el duet Azkona & Toloza han teixit tres espectacles, una trilogia anomenada Pacífico, que completen Extraños mares arden i Tierras del sud. En el primer cas, la història s’ubicava en el desert xilè d’Atacama; les terres del sud era Argentina; i a Teatro Amazonas és Brasil (concretament la gran selva) la zona radiografiada pels analítics, reflexius i constructius Laida Azkona i Txalo Toloza.

Igual que en l’anterior muntatge, el duet se situa en un quadrilàter, un llenç en blanc i una pantalla darrere seu des d’on es van projectant vídeos, imatges o els textos que vertebren gran part del muntatge. El Txalo diu que sempre ha volgut ser explorador. I  aquest afany d’explorar l’ha portat a investigar i explicar des d’una òptica de documentalista la història d’una selva que batalla segle rere segle contra les ànsies colonialistes de la civilització humana. El text va endavant i endarrere, des del passat de tots els períodes històrics que han afectat la gran selva, fins al present que relata el procés d’investigació, amb els testimonis indígenes en veu dels dos intèrprets. Però hi ha tres fets històrics o anècdotes que prenen més rellevància: la construcció del Teatre Amazonas, una òpera a Manaus construïda en l’època de màxima esplendor; la història de Fitzcarrald replicada per Werner Herzog a la pel·lícula Fitzcarraldo; i la construcció de l’estadi Arena da Amazônia pel mundial de futbol del 2014. Tots tres són símbols dels deliris de grandesa d’uns governants (o d’un comerciant de cautxú en el cas de Fitzcarrald) que van voler crear grans gestes i guanyar territori a l’Amazones. La megalomania d’uns i altres estava excusada pel suposat progrés, per la conquesta d’un espai a la naturalesa més salvatge. Mentre que els indígenes tenen molt clar que la selva és la casa seva. “Pertenecer a un pueblo va más allà de un contexto geográfico” diuen en un moment de l’obra.

Llegeix tot l’article a Núvol.com.