El circ és la disciplina artística més punk i lliure que existeix. Als seus orígens, la gent del circ eren personatges amb una sèrie de dots o característiques especials que a ulls de la resta de la societat resultaven ser repulsius. O Freaks segons Tod Browning. El punk com a expressió artística és contestació i inadaptació. I llibertat. I trencar normes. Hi ha molts professionals del circ que porten el punk a la sang. El circ té el clown que és la figura més transgressora, però també té els acròbates i equilibristes que amb les seves piruetes trenquen lògiques físiques. A través del circ, els seus creadors poden pervertir qualsevol relat, perquè tenen tota la llibertat i les capacitats per desafiar les lleis de la física i crear històries a partir d’altres històries. El seu mirall es deforma encara més per retratar noves realitats deformades, grotesques, però amb una profunda veritat que sorgeix de la poesia del moviment, el gest i la paraula. Aquesta sensació em va transmetre Alba Sarraute i la seva companyia quan van atacar, transformar, sintetitzar i sobretot alliberar Otel·lo de Shakesperae. El títol ja donava una idea que el focus apuntava a un altre lloc: Desdèmona.

Sarraute és una de les figures del circ contemporani català més prolífiques que hi ha a casa nostra. Un servidor, però, la descobreix amb aquesta aproximació al clàssic anglès. I esperava una obra que situés a la dolça Desdèmona al centre de la funció per sobre d’Otel·lo i Iago. Però Sarraute és més intel·ligent. No renúncia al clàssic, no tracta d’explicar el fora de camp com si varen fer la gent de La Mandona el 2014 a la Sala Muntaner.  Val a dir que l’artista ja havia fet un solo, una primera aproximació al text del bard anglès fa un any al Maldà a Desvariacions d’Otel·lo. Però ara ha ampliat la troupe amb gent tan vàlida com Anna Pascual, Berta Pascual, Martí Soler, Tomeu Amer o Laura Martí, entre altres.

Llegeix tot l’article a Núvol.com.