Aquest article té més sentit pel fet de ser, d’existir, que no pel seu contingut. No serà la meva millor crítica. De fet, no sé fins a quin punt es podrà dir que és una crítica. És a dir, per descomptat que és un escrit on comparteixo la meva visió crítica sobre un espectacle, sobre una història. Però quin espectacle? No, això no és una crítica teatral. Però tanmateix tractaré de construir aquesta crítica de la mateixa manera que ho he fet amb la resta de crítiques que he escrit al llarg de gairebé deu anys. Perquè no sé fer-ho d’una altra manera, però sobretot perquè aquesta ha de ser la primera crítica teatral de la temuda “nova normalitat” (concepte que fa més por que l’home del sac). Toca ser solidari. Si bé per un servidor aquestes col·laboracions un les fa amb tot el rigor i professionalitat possible, no tinc cap obligació contractual que m’obligui a entregar una sèrie d’articles al mes. El contracte sempre ha estat amb la cultura i el periodisme, amb les meves dues vocacions. I ambdues vocacions se’ls hi augura un futur precari. Vaja, el nostre present perfecte. Tampoc ens enganyem. Així doncs, adaptem-nos, però sense oblidar que ara hem de construir un futur millor pel teatre i tots els professionals del sector. Ara toca parlar de la peça audiovisual d’inspiració teatral creada per Mercè Sarrias i Miguel Casamayor, El segon principi, que s’ha pogut veure a la Sala Online del Teatre Lliure.

La nostra Barcelona estimada està vivint una primavera atípica, però li escau molt bé. Sense cotxes, sense contaminació, sense turistes, sense la vida d’aquesta petita metròpoli. El turisme, aquesta plaga que molts diuen, alimenta a aquesta ciutat. I això no ho canviarem pas. Però s’agraeix recuperar espais que havíem perdut i cedit als turistes. De fet, el model de ciutat basat en l’explotació massiva i agressiva del turisme ja fa temps que està afectant la ciutadania d’alguns barris cèntrics. I darrere d’aquest monstre que cada cop es fa més gran, hi ha una estructura social/ econòmica/ política que hi treu el seu rèdit. I no precisament de manera neta. Però la dissidència, les veus discrepants també tenen el seu altaveu i han anat agafant presència mediàtica i capacitat per transformar algunes coses. Ada Colau, malgrat els malgrats, ve d’aquesta dissidència. De fet, un producte polític com Colau no existiria sense una altra dona, Itziar González. Arquitecta i urbanista, el 2007 va esdevenir regidora de Ciutat Vella, sota el mandat de l’alcalde Jordi Hereu. Va ocupar aquella posició fins que va dimitir per un cas de corrupció. No perquè ella hi estigués implicada, sinó perquè al voler denunciar-ho es va trobar amb obstacles per part dels seus companys de partit i va rebre amenaces de mort per voler parar els peus a l’especulació urbanística. La moral i l’ètica de l’Itziar van actuar i va deixar el càrrec. Però ella ha dit repetidament que a partir de llavors és quan realment va començar a fer política, encara que fos des de l’activisme.

Llegeix tot l’article a Núvol.com.