Dues setmanes després de l’estrena de Justícia, de Guillem Clua, ja està pràcticament tot dit. Uns, probablement la gran majoria (almenys així es veia per l’entusiasme dels aplaudiments i la quantitat de gent aixecada) estan extasiats amb la potència del text de Clua, la proposta escènica de Josep Maria Mestres i l’escenografia de Paco Azorín. Uns altres, han arrufat el nas en veure coses més que sabudes, en copsar l’obra com un receptari de totes les maldats d’aquest país, mostrant-les, però, d’una manera molt correcta i gens sagnant. Entre la grandiloqüència d’uns i la crítica esmolada d’altres, jo decideixo quedar-me al mig. Justícia és una gran història que encaixa perfectament amb el gènere que pertany: Sala Gran del TNC (concepte robat al boss Oriol Puig Taulé, que, al mateix temps, li va manllevar al Roger Coma). Però, precisament per això, potser ja seria hora de fer coses més transformadores.

La història ja se sap, s’ha explicat molt. El repàs de vida i de la nissaga del jutge Samuel Gallart, prohom de la societat catalana. Aquest és un home que molts reconeixem com a un burgès de la societat benestant catalana, ben posicionat i rodejat d’aquells que han fet i desfet a la seva conveniència (i a la seva Convergència). Ara, aquest element és senyalat per la societat catalana en general. La foto amb Jordi Pujol s’ha guardat a les golfes. Ja és hora de passar comptes amb aquests personatges. Però això ja ho hem vist en molts altres muntatges teatrals  a Barcelona, i fins i tot en el mateix TNC. Marc Rosich va ser més càustic i feridor amb l’obra A tots els que heu vingut amb una majestuosa Mercè Aránega. I també Una història catalana de Jordi Casanovas ja apuntava la crítica a certa burgesia catalana.

Llegeix tot l’article a Núvol.com.