La distopia és un gènere que va com a anell al dit als creadors per fer una projecció de les misèries morals del present, en un futur falsament perfecte. L’artifici és crear una societat regida per uns nous valors, per una nova tecnologia, per uns nous hàbits heretats d’una sèrie de canvis que succeïren en un passat traumàtic. A través d’aquests relats, el lector o espectador reconeix, en aquesta nova societat, trets que defineixen la societat actual. La pitjor cara de la nostra societat. La distopia va com anell al dit a Helena Tornero, una de les veus catalanes més punyents en reflexionar i denunciar les injustícies socials i morals que ens afecten. I els relats d’Helena Tornero encaixen com un guant en la filosofia escènica de La Virgueria. Un match perfecte. Una bonica relació d’amor que s’ha gestat per encàrrec de la companyia a l’autora. El resultat de la relació és Demà i s’està representant a la Sala Beckett.

Hi havia un concepte que la companyia havia plantejat a Tornero a l’hora d’escriure un text per ells: la indigència emocional, és a dir aquella actitud desproveïda d’emocions, que li manca empatia, simpatia, solidaritat… Totes aquelles emocions que ens apropen uns i altres. Però la mateixa paraula “indigència” ens dibuixa un col·lectiu de persones abandonades al carrer, sense recursos. Indigents que en els últims anys s’han multiplicat i que els no indigents assumim com a part d’aquest paisatge que va mutant a les grans ciutats occidentals. La lògica salvatge del capitalisme crea aquestes desigualtats i s’hi recrea, és el seu motor. Uns guanyen perquè altres perden. O viceversa. I on queda l’empatia, la solidaritat? On queda l’amor? Potser al final tot queda en paraules buides. O encara pitjor, en conceptes sobre els quals mercadejar.

Llegeix tot l’article a Núvol.com.