Vagi per davant que veure una producció tan espectacular com West Side Story, amb una escenografia tan ben encaixada i uns intèrprets que s’hi deixen la pell i la veu, és una experiència teatral de traca i mocador. Però desafortunadament empal·lideix amb el seu referent cinematogràfic. Aquesta producció de SOM Produce ja fa unes setmanes que omple la platea del Teatre Tívoli després de fer temporada l’any passat al Teatro Calderón de Madrid. Es tracta d’un muntatge enorme –sis tràilers transporten tot el material, escenografia i vestuari– amb un equip artístic compost per 75 persones, inclosos els 15 membres de l’orquestra.

Però la grandesa del muntatge no és suficient per aconseguir l’impacte que va tenir la pel·lícula de Jerome Robbins i Robert Wise el 1961. De fet, el seu valor cinematogràfic continua vigent. Després de veure el musical i sortir-ne molt satisfet però amb una sèrie de dubtes, vaig decidir recuperar la pel·lícula per ordenar les seqüències. M’hi he entretingut molt més del que volia. És un film hipnotitzant. Ho és per la llum, pels colors, per la planificació, per les coreografies, pel ritme. És una pel·lícula arriscada, amb voluntat de transcendència artística. Veure els números musicals dels Jets i dels Sharks, les dues bandes enfrontades, és una delícia. Les coreografies corals són icòniques, i és que l’execució dels seus intèrprets és memorable. L’expressió dels seus cossos i els seus rostres es multipliquen per mil. I penso que, des de la setena fila del Tívoli, les expressions dels intèrprets i, tot i estar ben ajustades, no transmetien el mateix. Clar que una cosa és el cinema, que es pot repetir mil vegades un mateix pla, i una altra és el teatre musical que és ara i aquí. Però, a més a més, s’ha de remarcar una cosa, el West Side Story del Tívoli és el mateix, un calc, que el clàssic de Broadway, i aquest canvia algunes coses respecte al seu referent cinematogràfic.

Llegeix tot l’article a Núvol.com.