Quan hom va a veure un espectacle com Jerusalem ja sap que es trobarà un muntatge expansiu, un gran show, amb personatges extrems i unes interpretacions brutes i brutals. Vaja, almenys aquells que van al teatre amb una mínima idea del que van a veure. Jerusalem no sorprèn, compleix el que promet. Tot és molt gran. Jerusalem és la gran superproducció de gran text de l’any. L’any passat ho va ser Àngels a Amèrica, aquest cop li toca el torn a l’obra de Jez Butterworth al Teatre Romea. La primera va ser dirigida pel David Selvas; enguany, l’obra protagonitzada per un magnètic Pere Arquillué (que també estava a l’Amèrica dels anys 80), està dirigida pel Julio Manrique. Ambdós, amics i companys que van fundar ja fa uns anys La Brutal, tenen un mateix segell creatiu i el defensen a través de textos molt viscerals i espectaculars. De fet el nom de la productora ja ho diu tot, no?

Amb espectacles com aquest, no existeix la crisi al teatre. La platea estava gairebé plena un diumenge a la tarda. Això sí, la mitja d’edat era de 50 anys cap amunt. Sí, sí, un altre cop el debat generacional. I sí, d’aquí a un altre debat, el del preu de les entrades. A Twitter aquesta última setmana un usuari es va queixar del cost de les entrades de l’obra i el company i periodista Sem Pons Puig va defensar el preu a causa de la grandària de la producció i per tant els costos que genera això a la companyia. Tampoc en traurem l’aigua clara perquè en el fons aquí tothom té part de raó. O no. Potser els teatres privats podrien fer quelcom més. I potser també prioritzem els gintònics per sobre del teatre. Què hi farem, som més del mam que de l’art. Som més de dir que de fer.

Llegeix tot l’article a Núvol.com.