Fa uns anys parlava amb amics i coneguts sobre el tema de la independència i el referèndum. Recordo com una persona em deia que allò s’havia de fer gran, i que llavors potser a Europa ens escoltarien i pressionarien d’alguna manera o altra a l’Estat espanyol. Ja fa ben bé tres anys o més d’aquella conversa, i per un cantó veig que hi ha alguns que encara creuen en el happy ending europeu i d’altres que veuen la Unió Europea com un club d’elits governants que miren més pels seus propis interessos que per l’interès comú. I encara menys pel nostre interès, que ni és comú, ni és propi. Potser per això els últims moviments han mirat més cap a Rússia? Perquè tornem a la política de blocs, no? O havíem deixat de ser-hi? En fi, prou, que per a l’anàlisi política ja tenim el mestre Joan Burdeus. De fet, el millor consell per despertar del somni europeu és anar a veure Europa Bull, exquisida comèdia política del Jordi Oriol que s’acaba d’estrenar al TNC i que estarà tres setmanes a la Sala Petita.

Jordi Oriol és una de les figures de la dramatúrgia catalana més originals. No només pel seu discurs, pel fons, sinó per la forma. Oriol tracta la paraula amb una precisió quirúrgica, la dissecciona i n’analitza les parts per donar-li un significat més extens, més multireferencial. Ho va fer en la genial T-Error (el nom de l’obra ja és prou evocatiu, no?), en La Caiguda de l’H, al Safari Pitarra o a La niña Gorda, l’any passat. I no ho deixa de fer en l’enèsima trapelleria del dramaturg i director, Europa Bull que va guanyar, aquest any sí amb bon criteri, el Premi Quim Masó. De fet, un altre cop ens trobem el joc lingüístic al títol. BULL. No sols és que Europa faci xup xup, sinó també que el toro (Zeus) que la va raptar sembla que ho va fer amb molta mala llet. Perdó. I de fet, tot parteix d’això.

Llegeix tot l’article a Núvol.com.