No he estat mai en un descampat tan gran com el que ha habitat (i habita) la Clàudia Cedó. Podria estar en un altre semblant, un territori erm, inhòspit en què et trobes de cop i has de batallar per sortir-ne o almenys per adaptar-t’hi. El descampat és el trauma, una experiència que et colpeja, et trastoca la vida. El fill de la Clàudia Cedó rau en aquest descampat i la dramaturga hi ha sabut trobar la seva llum. Però Una gossa en un descampat no és sols una vomitada, no fa teràpia, tal com ja va dir l’Adriana Nicolau en aquest article. És una història pensada i escrita per representar-se en un escenari. Hi ha una voluntat dramatúrgica. I sí, la voluntat és la de posar en primera línia un tema que se’n parla poc al teatre: la pèrdua d’un fill abans de néixer. Bé, de fet, si la memòria no em falla, a les nostres contrades no s’ha estrenat cap text que tracti la mort d’un fill perinatal, tal com fa aquest text. Llibert de Gemma Brió ens va colpejar brutalment i hi ha molts punts de connexió (igual que, en certa manera, amb La noia de la làmpada de Marta Aran o Conillet de Marta Galán) amb la gossa, però Cedó vol donar a conèixer un conflicte diferent i molt heavy: el fet de veure o no veure el teu fill que acaba de néixer mort. I sí, probablement és un dels textos amb més veritat que s’han escrit en els últims anys.

Cedó s’exposa i no se n’amaga, però decideix fer-ho amb el millor embolcall possible. Llegeixo a la biografia que l’autora és psicòloga. Però crec que no té un despatxet on passa teràpia. Ella treballa la psicologia a través del teatre. O viceversa. El fet és que sempre he cregut que els bons psicòlegs han de ser persones fortes, resistents, que miren la vida amb tot l’optimisme possible. Amb la de merda que arriben a escoltar ja poden ser persones positives, que abracen la llum per combatre la foscor que els rodeja. I, sense conèixer personalment la Clàudia, crec que ella ha de ser així. Igual que la Júlia, la protagonista de l’obra que es queda embarassada del Pau, la seva parella i que té complicacions en el part que probablement faran que la criatura neixi amb malformacions o problemes respiratoris, o fins i tot que neixi mort. Si la Clàudia és psicòloga, la Júlia és mestra, una altra professió per valents. El que viu la Júlia és un infern. A l’estat espanyol moren gairebé 2.500 nadons l’any en el període perinatal, considerat des de la setmana 22 de gestació fins als primers dies de vida del nadó. Hi ha 2.500 “Júlies” cada any.

Llegeix tot l’article a Núvol.com.