Fugint de referents històrics com la Guerra dels Balcans (No hi ha bosc a Sarajevo) o l’escriptor Albert Camus (Gossos de neu), Begoña Moral i la Companyia Paradiso 99 fugen del concret per parlar de l’universal, del mal i el bé, de com el feixisme, el capitalisme i el liberalisme s’imposen sobre el pobre ciutadà fastiguejat per l’alienació consumista. La seva aposta però continua sent la mateixa: l’experimentació formal a través de la paraula i el moviment amb una escenografia que ens porta a un terreny abstracte. El nom de l’obra que ja es veu al Tantarantana, dins el El Cicló, projecte de suport a la creació, no és precisament un bon pescaclics: Canción dulce y amarga del hombre sin abuelos y la hija robada que quiere encontrar a su madre en el Cámbiame.

Com moltes altres companyies escèniques que aposten per un teatre més experimental, Paradiso 99 mostra en tot moment un relat escènic que es mostra a través de diverses línies narratives que succeeixen al mateix moment. La intenció és que el quadre general mostri una coherència narrativa que vagi més enllà d’una història lineal, decantant-se per donar forma a una idea formal: som víctimes d’un sistema hereu del franquisme que ha mudat de pell per abraçar la lògica del capitalisme. O com anuncia el mateix programa de mà: de aquellos polvos, estos lodos.

Llegeix tot l’article a Núvol.com.