Podríem considerar que estem en un soterrani fosc, amb llums estroboscòpiques, un after a les set de la matinada on ressona una música fosca, que va i ve, un brunzit etern. Però allà no hi ha cap zombi ballant. De fet ja sabem on som, però no acabem d’entendre exactament quin és aquell espai que ha dissenyat l’equip comandat per Iván Morales: l’escenògrafa Judit Colomer, l’il·luminador Raimon Rius, el dissenyador sonor Jordi Busquets i la coreògrafa Carla Tovías. L’únic que sabem és que en qualsevol moment Quim Àvila entrarà en escena i d’alguna manera ens explicarà la història de James Rhodes, un pianista genial amb una truculenta història darrere. Potser aquell Espai Lliure, aquella música, aquelles diferents llums que creen el seu propi ritme ens submergeixen en la caòtica ment de Rhodes. Res d’això. No hi ha segones lectures. Tot és en cru. Directe i sense concessions. Instrumental és més que la història de James Rhodes, és un (altre) al·legat polític d’Iván Morales.

Ja ho eren, a la seva manera, Cleòpatra, Jo mai o Sé de un lugar. Retrats generacionals, de perdedors, de lluitadors vençuts. I la seva prosa filtrava un malestar absolut contra la societat, oferint l’amor sempre com única solució possible per la redempció. En aquest cas, Morales parteix d’un personatge real, d’un geni que és el gran heroi de la contemporaneïtat. James Rhodes, que ara omple palaus i liceus amb el seu piano, va patir abusos sexuals dels cinc als deu anys per part d’un professor de gimnàstica. La seva vida ha estat de tot menys fàcil. Però en un acte sense precedents va salvar-se gràcies al poder sanador de la música. Després ho va vomitar tot en un llibre: Instrumental. I ara Quim Àvila ens explica la història de James Rhodes sense voler fer de James Rhodes. L’Instrumental teatralitzat és una recreació de l’infern que va viure el pianista, però l’actor entra i surt del personatge, de la realitat ficcionada per dialogar-hi des de la realitat com a actor. Així doncs Àvila comença a introduir-nos Rhodes des de la lectura del llibre Instrumental per, a poc a poc, abraçar la primera persona interpretativa i dirigir-se al públic com a Rhodes. Però l’espai i les accions el delata. Àvila/Rhodes és l’encarregat de posar els discs al tocadiscs, de manipular les llums amb les diverses taules que hi ha disposades, de jugar amb el micròfon de peu. No hi ha res que sigui natural, tot és una coreografia que acompanya l’horror de les paraules.

Llegeix tot l’article a Núvol.com.