Vagi per endavant que un servidor no ha vist la pel·lícula Dogville de Lars von Trier. Per tant aquesta crítica està lliure de cap comparació amb el referent cinèfil. Sé que la història de la Virgínia (Bruna Cusí) no és ben bé la mateixa que la de la Grace (Nicole Kidman). De fet, ja ho va anunciar la mateixa directora de l’obra, Sílvia Munt, que l’obra de teatre era una adaptació (realitzada a quatre mans amb el dramaturg Pau Miró) del material que va rodar l’enfant terrible del cinema europeu. I el resultat final aconsegueix trasbalsar consciències. Tot i que m’aventuro a dir que l’impacte de la pel·lícula segur que fou molt més fort.

El gran problema de Dogville. Un poble qualsevol (l’afegit afegeix universalitat al drama) està en el fet que la història en certa manera ja ens la coneixem. Una noia arriba a un poble fugint d’un home i el poble, empès per una mena de dinamitzador cultural que aprofita per posar a prova la bondat dels seus veïns, decideix amagar-la i protegir-la tot i la desconfiança inicial. En resum, una història de com un foraster arriba a un indret nou i és acceptat o no pels vilatans. El foraster és una figura recorrent en el teatre des de temps d’Ulisses i ha estat tractat des de tots els gèneres: drama, tragèdia, comèdia. En aquest cas, Munt i Miró, amb el beneplàcit de l’autor original, posen el focus en una jove espantada, però malcarada. Es presenta com un xicotet rebel, amb pantalons, samarreta de tirants i una caçadora de pell. Sobre ella planeja tota la desconfiança, però ella tampoc sap confiar en ningú. Per això el personatge de Max (David Verdaguer) és tan important doncs actua com a frontissa entre ambdues parts. Ja ho diu des d’un bon principi als seus conciutadans, poden veure l’arribada de la Virgínia com un experiment per posar a prova la seva bondat. Demana dues setmanes per veure com s’integra la nou vinguda i després decidir què fer amb ella.

Llegeix tot l’article a Núvol.com.