La dramatúrgia d’una peça teatral ha d’aportar d’alguna manera o altra les claus per ser representada, des dels indicatius per direcció a la idea d’escenografia. Clar que cada obra també ha de ser suficientment oberta com perquè els altres responsables artístics i tècnics puguin aportar la seva creativitat. Després hi ha la diferència entre adaptar una obra d’un autor mort i un autor viu. El primer no es queixarà. Però amb l’autor viu t’hi hauràs d’entendre. Dit això, desconec la relació entre Cristina Clemente i Marianella Morena i si la dramaturga catalana ha quedat satisfeta de la feina feta per la directora uruguaiana, però vist des d’enfora hom preveu certs conflictes a l’hora de muntar Andrea Pixelada, una interessant aproximació al fenomen dels booktubers, excusa per parlar de la identitat i els constructes socials. La podeu veure a la Sala Beckett, que ha produït l’obra junt amb el Pavón Teatro Kamikaze de Madrid i el Teatre Principal de Palma.

L’Andrea es presenta a ritme de hip hop, però la verdadera presentació la fa quan grava un nou vídeo pel seu canal de Youtube. L’Andrea és una booktuber, una prescriptora de llibres, amb una intenció ben noble: evangelitzar els seus seguidors i detractors per tal que agafin hàbits de lectura. La creació del personatge d’Andrea Pixelada és fascinant, ja que és un retrat molt fidedigne del youtuber contemporani, aquesta espècie de clown publicitari de si mateix, que es creu una espècie de Messies capaç d’influir en els seus seguidors. Són productes de consum ràpid, que no aporten cap reflexió significativa. El més rellevant del youtuber és el llenguatge audiovisual que utilitza i com tots segueixen el mateix patró. Però aquesta manera de comunicar-se, que l’Andrea Pixelada fa seva, és postissa. Però el problema és que aquest to no desapareixerà quan apagui la càmera. L’Andrea sembla que no sap interrelacionar-se d’altra manera amb la seva família.

Llegeix tot l’article a Núvol.com.