Que l’herència del franquisme a Espanya pesa com la llosa que encara no s’atreveixen a aixecar al Valle de los Caídos, és una evidència. Tot i que ja portem més anys de democràcia que de dictadura (44 contra 36), la nostàlgia encara es fa sentir amb força. Reconeixem certs valors, certs pensaments i actituds que a molts ens semblen antics, retrògrades. Feixistes. I podria ser diferent, molt diferent. Espanya no és una nació modèlica. Com moltes altres, tampoc ens enganyem. Però aquest país podria ser molt diferent. I tot depèn, en el fons, de l’educació. I de l’Educació. La de casa i la del col·legi, institut i universitat.

Sempre he tingut la sensació de que aquest país camina sense rumb precisament perquè no ha sabut crear una llei educativa que sigui consensuada per tots els agents socials, no sols per interessos partidistes. Coi, amb més de quaranta anys de democràcia hem viscut fins a 7 lleis educatives (bé, algunes no van arribar ni a aplicar-se). A casa, probablement, també ho haurien d’haver fet millor. El pitjor de tot és que cada cop sembla que a nivell educatiu es va a pitjor, que els nostres estudiants cada cop estan menys preparats intel·lectualment, socialment, psicològicament o moralment per entendre els reptes de la societat del present. Els qui semblen més ben preparats per explicar tot el dèficit educatiu són els de José y sus Hermanas que, després de Los bancos regalan sandwicheras y chorizos, presenten el seu segon muntatge al Tantarantana, Arma de construcción masiva.

Llegeix tot l’article a Núvol.com.