Relacions impossibles em venen al cap per escriure una reflexió sobre les falses biografies i els biòpics mentiders. Marc Artigau i Freddie Mercury. La vigília i Bohemian Rhapsody. Un ha guanyat el premi Josep Pla; l’altre, des de la tomba, li han dedicat un Globus d’Or.

Al pobre Marc Artigau li han fotut un photobomb. Darrera del seu discurs de denúncia pels presos polítics s’ha alçat la veu del anteriorment defensor de la grandeur francaise, Manuel Valls, qui ha cridat “Vergonya? Això ja ho veurem”. Marc Artigau, qui té tot el dret a manifestar la seva opinió política en l’entrega d’uns premis polítics (igual que han fet altres prohoms de la literatura espanyola com Fernando Aramburu o Lorenzo Silva), va pujar a l’estrada per recollir el Premi Josep Pla per la seva novel·la La Vigilia. Però, ara per ara, la notícia està més en l’exabrupte del candidat francès que no en la pròpia novel·la. Però per mi no. Ja fa unes setmanes que vaig veure al TNC Alba (El jardí de les delícies), una obra escrita per l’Artigau on narra la relació triangular entre una dona, la seva androide programada per semblar-se a la versió d’ella en jove i un home, antic amant de la dona. Tot el discurs de l’obra ens fa donar voltes sobre el concepte de la memòria i el record de nosaltres mateixos. Podeu llegir-ne la crítica al Núvol.

Doncs sembla que d’una manera indirecta la novel·la premiada de l’Artigau i la seva última dramatúrgia dialoguen sobre un mateix tema: la acceptació de la vellesa (i tot el que comporta) a través d’uns records, d’un passat que, o bé pot ser idealitzat o bé pot ser repudiat. La vigília tracta sobre un home, periodista de ràdio, que rep l’encàrrec d’una inquietant dona que li demana que escrigui la seva biografia, amb la particularitat de que la vida que s’hi expliqui allà sigui inventada, una vida idealitzada, una fantasia que li hagués agradat viure. La premissa em sembla fascinant, així que m’apunto aquesta novel·la com a llibres pendents de llegir per aquest recent estrenat 2019.

I les casualitats de la vida han volgut que hores després de que Marc Artigau recollís el Josep Pla, a l’altre banda del Atlàntic, a Califòrnia, els productors de la pel·lícula Bohemian Rhapsody hagin pujat a una altra tarima per recollir el Globus d’Or a Millor Pel·lícula Dramàtica. Mentre a Catalunya un recollia un premi a una novel·la sobre una falsa biografia, a Amèrica ho feien per un pel·lícula que resulta ser també una invenció d’una vida. Però en aquest cas la biografia és d’un dels millors cantants que hi hagut a la història de la música i la majoria de la població mundial s’ha cregut que els fets explicats allà són tan reals com la vida mateixa. Res més lluny de la realitat.

Fa un parell de mesos vaig gaudir de la pel·lícula al cine amb companyia de tres amics. Les farres que ens hem clavat tots quatre cantant cançons de Queen són èpiques. Suposo que com molts altres. Queen és transversal, i tant serveix per gaudir-lo en la intimitat que com a catarsi col·lectiva. En general, la pel·lícula ens va agradar. Però dos dels quatre que érem teníem una lleugera sensació d’estafa. Aquesta no és la verdadera història de Queen ni de Freddie Mercury. La cronologia estava adulterada, s’inventaven fets, allargaven conflictes i per sobre de tot blanquejaven la figura de Freddie Mercury, una autèntica diva del rock and roll dedicada als excessos, i encara més, la de la resta de la banda, tres angelets que preferien marxar a casa enmig d’una festa salvatge (bé, tampoc tant) que quedar-se i seguir el ritme del frontman de la banda.

Els altres dos companys que van venir a veure la pel·lícula eren fans de la banda i de Freddie, però sense saber-ne massa més de la història. Vaja com la gran majoria dels mortals que ens quedem amb el producte sense aprofundir en la història dels creadors. I per ells, tot i sorprendre’s amb les revelacions que els vam donar, és una obra mestra. Per un servidor, és una bona pel·lícula, molt ben feta i interpretada (tot i que sempre em quedarà l’espineta de veure en Sacha Baron Cohen, alias Borat, fent de Freddie), amb un final èpic, però no és la història de Queen ni la d’en Freddie. És la història d’una banda anomenada Queen, amb un líder carismàtic anomenat Freddie Mercury.

Ah! Per cert, si algú no ho sabia, els productors de la pel·lícula son Brian May i Roger Taylor, guitarra i bateria de Queen i únics membres originaris. Ja se sap que Queen actualment viu de rendes (com molts altres, tampoc cal criminalitzar-los per fer l’únic que saben fer), canviant de cantant segons bufa el vent, però portant el seu show per tot el món i captivant l’atenció dels seus fans. I l’operació que s’amaga darrera Bohemian Rhapsody no és altra que seguir explotant la potència de la música de la banda i del carisma del seu líder, adaptant la història a tots els públics i així provar de captar nous públics, aquells joves centennials a qui el rock d’estadi no els fa ni fu ni fa. I és que per sobre de tot, i perdoneu-me acabar amb l’obvietat, The show must go on.

P.D: Última reflexió per lligar-ho tot. Podria ser que Brian May i Roger Taylor, canosos ambdós, vulguin canviar la seva pròpia biografia deliberadament perquè el record que en quedi d’ells sigui més bonic, més rellevant, més al seu gust? Talment com sembla que pretén la protagonista de La Vigília de Marc Artigau. L’haurem de llegir per veure la rellevància del lligam.