Hom pateix cada dia més pel seu futur i el del seu entorn més immediat. Vist com van les coses al món, on em trobaré dintre de 30 anys quan ja estigui prop dels setanta? Qui m’acompanyarà al meu costat? Qui em cuidarà quan em fallin les forces? Preguntes que em turmenten. No soc l’únic. Alguns dramaturgs de casa nostra investiguen i busquen respostes tot creant relats escènics on dibuixen futurs possibles on l’ésser humà ha evolucionat i s’ha adaptat a una nova societat que, tot i ser imaginada, no ens sembla tan llunyana. Marc Artigau, junt amb la direcció de Raimon Molins, ha fet aquest exercici i ha creat una faula distòpica on l’ésser humà interactua amb normalitat amb uns acompanyants no humans: els autòmats.

 

May Zircus

Es tracta d’Alba (o El jardí de les delícies), l’últim Premi Quim Masó. Tres personatges, dos humans i un autòmat (Clàudia Riera) que exerceix la funció d’acompanyant de l’Alba (Montse Guallar). El tercer en discòrdia és l’Home (Lluís Marco, interpretant un personatge sense nom). Alba i l’Home són grans, passen els setanta anys i veuen de reüll la fi de la vida. Però el seu comportament enfront de la vellesa és diferent. Alba ha decidit contractar J, un acompanyant tecnològic, un androide (robot o autòmat, tant se val) que no sols l’ajudi i l’assisteixi en les feines de casa, sinó sobretot que l’acompanyi per una simple funció: ser una nova Alba construïda a través dels records i les fotografies de quan tenia 20 anys. Dorian Gray ja no necessita un mirall, tan sols un algoritme.

Llegeix tot l’article a Núvol.com